Quan una dona camina pel carrer, balla en una discoteca o torna a casa de nit, està exposada que desconeguts la mirin travessant-la, valorin el seu físic, li diguin el que farien amb ella si poguessin o que es prenguin el poder i ho facin. L’espai públic no és un lloc segur per a les dones, i això està tan interioritzat, que ja ni es qüestiona que alguns homes es prenguin el dret d’opinar sobre el cos d’algú que no l’hi ha demanat.

“És molt difícil fer entendre que no es pot consentir una floreta perquè forma part d’una escala més àmplia de la violència endèmica que vivim”, explica Mercè Claramunt, advocada especialitzada en violència masclista i presidenta del grup Dones Juristes. Es refereix a la violència que exerceix una societat patriarcal feta per i per als homes (blancs, per ser més precisos), que, al llarg de la història, han relegat les dones a un rol accessori.

Jocelyn Guerrero, que és psicòloga i coordinadora del grup de violència contra les dones del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, considera que “per arribar a l’equitat i no ser masclistes, els homes han d’estar disposats a renunciar a certs privilegis”. Aquests privilegis que tenen a l’apoderar-se dels espais públics i de tot el que hi passa. Un exemple molt gràfic és observar certs homes ocupar el seu seient i mig del del costat en el transport públic al seure amb les cames obertes i amb una actitud expansiva i dominant. Això ha sigut motiu de denúncia a les xarxes socials i s’ha popularitzat amb la paraula anglesa manspreading, que es traduiria com a home expandint-se.

A ells no els fa por tornar a casa de nit, ni el que els diran segons com es vesteixin, ni que algú aprofiti per fer-los tocaments en les aglomeracions. Els bars, les discoteques o les festes majors han sigut sempre escenari de recurrents agressions sexuals. Un dels últims episodis es van produir a les festes de la Mercè, quan una menor va denunciar una agressió greu i es van reportar quatre atacs homòfobs o sexuals més.

“Les dones hem estat històricament relegades a l’esfera privada i encara avui se’ns continua negant l’ocupació de l’espai públic”, diu la periodista i activista feminista Isabel Muntané. Considera que la feminitat s’ha construït a través de la por de sortir al carrer, “la por que et violin”. Una construcció de la por només per a nenes i dones que se sustenta des de la família, l’escola i l’àmbit de Muntané, que són els mitjans de comunicació.

Els col·lectius feministes carreguen contra els mitjans de comunicació i la publicitat perquè, en lloc d’ajudar a atenuar aquesta hegemonia patriarcal, es dediquen a reafirmar els seus valors i esquemes. Des d’anuncis en què el cos femení és cosificat i venut com una mercaderia més a les campanyes de Nadal que recomanen regalar una nova rentadora a la mare i reserven el cotxe per al pare. Rols amb els quals neixen i creixen nens i nenes i que, com reiteren totes les especialistes, constitueixen la base que sustenta les altres formes que pren la violència masclista.

En premsa, ràdio i televisió, el més visible és la invisibilitat de les dones. Elles són presents quan ha d’aparèixer una cara bonica o unes cames llargues, però, en canvi, la seva presència és mínima a les tertúlies i poques vegades se les consulta com a veus expertes. La periodista Isabel Muntané és una de les 50 dones que s’han unit amb el lema #Onsónlesdones per reivindicar la seva presència als mitjans. No es tracta d’un tema d’egos, sinó d’igualtat i d’educació. Com s’esforça a demostrar la fundació de l’actriu nord-americana Geena Davis, si les nenes veuen a la televisió dones intel·ligents, poderoses i empoderades, podran aspirar a convertir-se en una d’elles. Si no, seran els anuncis de bellesa els que marcaran els seus somnis de futur.

El 27% dels anuncis a Catalunya encasellen la manera de ser, sentir i actuar d’homes i dones dins d’estereotips de gènere, mentre que a nivell espanyol la xifra augmenta fins al 30%, segons l’últim informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Més de la meitat de la publicitat reforça el rol de la dona com a responsable exclusiva de les tasques de la llar i de l’educació dels fills, quan no presenta el cos femení com “un espai d’imperfeccions que és necessari corregir”, com s’explica a l’informe. Per exemple, el 100% dels anuncis d’alimentació i el 92% dels de bellesa estan destinats a elles, mentre que els de banca i telecomunicacions busquen en el 100% dels casos un públic masculí.

“Els anuncis són tremendament sexistes. A les dones se les col·loca sempre en posicions d’objecte desitjable que reemplaça el que es vol comprar”, sosté Graciela Atencio de Feminicidio.net, que també és periodista. “Els mitjans tenen un gran rol a reafirmar la desigualtat [de gènere] i no hi ha preocupació per canviar-ho perquè el percentatge de dones que ocupen els càrrecs directius de les redaccions és mínim”, afegeix.

Des del 8 de novembre a les cinc de la tarda fins a final d’any les dones espanyoles treballen gratis. No per un salari més baix ni amb menys garanties, sinó sense cobrar ni un euro. Així és com ha volgut remoure consciències el sindicat UGT al llançar una campanya que posa en relleu la bretxa salarial. I és que les dones tenen un sou de mitjana un 18,8% més baix que el dels homes, segons l’Eurostat, que va actualitzar aquestes dades per última vegada el 2014.

Però, tal com explica la coordinadora de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, Maritza Buitrago, la discriminació de la dona davant l’home en el món laboral és molt més profunda que la bretxa salarial. “Nosaltres no tenim les mateixes oportunitats que tenen els homes. Ens hauríem de preguntar per què les carreres feminitzades són les menys remunerades, per què les empreses que dirigeixen el món i concentren la propietat estan dirigides per homes i per què el poder està en mans d’ells”. A Barcelona hi ha més dones que homes treballant sense contracte, un 50% més de contractes temporals en dones que en homes i un 60% més de contractes a mitja jornada en dones.

“La majoria de llicenciades i doctores són dones i hi ha molts estudis que demostren que nosaltres acostumem a estar més formades, en canvi, ens costa moltíssim arribar a càrrecs directius”. I això és degut, diu la periodista, al masclisme que impregna les estructures de les empreses, en què “es marquen reunions a les vuit del vespre o has de sortir de viatge d’un dia per a l’altre”. A més les dones han de lidiar amb el paternalisme als seus llocs de treball, on se’ls exigeix més que als seus companys. Muntané també censura que, quan una dona comet un error, “ràpidament se la jutgi” i s’atribueixi a la seva vida personal o a la freqüència de les seves relacions sexuals.

Però la meitat de la població ha de lluitar també contra una discriminació més, l’assetjament. “Hi ha una xifra invisible d’assetjament sexual perquè moltes dones suporten aquesta violència per por de perdre la feina”, indica Atencio. La directora de Feminicidio.net ressalta, a més, que els anuncis de “cambreres amb canaló” o “servei domèstic que inclogui servei sexual” estan a l’ordre del dia.

“He de donar gràcies que em donés un cop de puny perquè, si no, potser encara estaria amb ell”, reconeix la Miriam, que protegeix la seva identitat darrere d’aquest nom fals. “No és que sempre siguin violents i agressius. Si fos així, fàcilment els deixaríem. Però tornen a estar bé, són simpàtics, afectuosos i et demostren que t’estimen. I penses que ja li ha passat, però al cap d’un temps els torna la mala hòstia”.

Segons l’última macroenquesta de Violència contra la Dona publicada el 2015, el 12,5% de les dones espanyoles han sigut maltractades en algun moment per les seves parelles o exparelles i el 13% ha tingut por alguna vegada dels seus companys. Però l’estudi també demostra que aquests percentatges es viuen en silenci, que no surten a la llum ni es denuncien. El 44,6% de les dones no ho van denunciar perquè hi van voler treure importància, davant el 26,5% que va optar pel silenci per por i el 21% que no ho va denunciar per vergonya.

“No tenim la llei de la nostra banda, existeix un masclisme exacerbat en la justícia a l’hora de jutjar”, afirma Atencio. L’advocada Claramunt aporta llum recordant dues dades més. El 80% de les agressions no es denuncien i gairebé la meitat de les denúncies acaben arxivades per falta de proves. És exactament el que li va passar a la Miriam. El jutge va arxivar el seu cas, malgrat que va presentar unes gravacions en què els seu ex admetia haver-li pegat durant la lluna de mel i haver-la agredit de nou amb el nadó a coll. “El que ens diuen a la tele de denuncia, que estem al teu costat, és molt dur. Els jutges tenen tants casos i tan poca formació en violència de gènere, que et pregunten: ¿i per què va trigar tant a denunciar-ho? Doncs senyor, perquè estava anul·lada i tenia por. Tenia molta por”, exclama.

En la societat hi ha molts mites sobre la violència de gènere: que els agressors són d’un nivell socioeconòmic concret o que les víctimes tenen alguna característica especial. “No existeixen trets comuns, pot ser qualsevol home. Es tracta de persones de tota classe social i origen”, desmenteix Bàrbara Roig, responsable del Servei d’Atenció a Homes per a la promoció de relacions no violentes (SAH). . Aquest servei municipal és gratuït i atén homes amb antecedents d’agressivitat que voluntàriament volen aprendre a gestionar els seus conflictes sense violència. L’any passat van anar a les seves dependències 171 homes, una xifra encara petita en comparació amb les 2.500 víctimes ateses pel Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), el servei homòleg de l’ajuntament per a dones.

Les desigualtats en les relacions de parella també es manifesten en el repartiment de les tasques domèstiques i de cura. Concretament gairebé el 70% de les hores dedicades a la feina domèstica no remunerada a Espanya les fan dones, segons un informe de la Fundació d’Estudis d'Economía Aplicada. Això al dia es tradueix en 2,5 hores més que ells dedicades a la llar i una menys a l’oci i al temps lliure.

Totes aquestes actituds són apreses al llarg de la vida en el que es qualifica com a rols de gènere. Des de ben petita, a una nena se li transmet que ha de cuinar i cuidar nadons, mentre que als nens que no han de plorar, que han de ser forts i no deixar-se trepitjar.

“Els homes hem de començar a desconstruir aquest model de masculinitat hegemònic, heteronormatiu, que és com un motllo de ferro oxidat ple de punxes on tots els nens han de passar per arribar a ser ‘homes de veritat’”, explica Rubén Sánchez, psicòleg i portaveu de l'asociació Aliats del Feminisme És un grup d’homes compromesos amb la lluita feminista i que, segons explica Sánchez, pretenen fer entendre als altres que és imprescindible que es qüestionin i comencin a introduir canvis en el seu comportament. “Es tracta de trencar tots aquests esquemes per crear milers de masculinitats alternatives, inclusives, igualitàries, no violentes i respectuoses”.

Això implica desterrar paraules com nenassa del nostre vocabulari, reprovar el que fa humor amb el masclisme i ser conscient que, per exemple, insistir-li a una noia que ens ignora, és assetjar. “Estem parlant d’una violència simbòlica i una violència quotidiana que està present en cada dia de la nostra vida, en tot el que veiem i tot el que fem”, explica l’activista Maritza Buitrago, i aquesta violència quotidiana només es pot combatre si tots i totes assenyalem, evidenciem i rebutgem col·lectivament totes les manifestacions de desigualtat entre homes i dones.